lluny

3

PARETS · WALLS

I
Els ulls foscos són lluny de les campanes
que, enfilades en el ventre del cel,
repiquen els cercles-vol dels coloms.
Els bassals transparents recullen
tots els grisos del vell temple de coure,
més enllà del carreró.
                                   Tot esdevé distant
i es perd poc a poc dins la broma de la memòria:
l’antiga garriga ens amaga tresors àrabs, racons
on les passes són ecos cansats
d'altres passes; els jardins desolats es fan cau
d'enyorances i l’oblit —un oblit fosc, tenebrós—
s’amaga rere les pasteres de les vaumes.
I llavors parlam de les parets que els reclouen,
com si volent intervenir en un món
on no es pot ultrapassar mai les cambres,
oferíssim un tribut als vells déus
perquè facin tots els murs transparents.

II
Poc a poc, tornen a mi els vells records
revoltats d'aquells casals on vaig viure,
i es regiren els espais, i els silencis
es fan blaus als cortinatges. Campanes
descrostades toquen calç i orenetes
per parets que han pres colors d'antics llibres
i la mà, sempre llunyana, resol
els adéus amb un senzill i pausat
moviment imperceptible.

III
                                              Reviuen,
dins les clastes revoltades de cambres,
cossos blancs, formes finites, silencis,
lligant albes acabades amb nusos
de fingides i allargades escenes.
Res no és nou. Opacitats es resolen 
en parets. És just llavors que els vells cossos
repeteixen les mateixes escenes.

IV
Dins els boscos, espirals que davallen.
Més enllà, la transparència.

B. deSannorat
Fotografies: Albenya. Gener, 2014

3

16 · Illa. TURISME INTERIOR
Island. DOMESTIC TOURISM
Isla. TURISMO INTERIOR

A plena vela, m’he acostat a l’illa. Com un gran castell enmig de la mar, unes murades de pedra rogenca, pigades aquí i allà amb la verdor grisosa de les mates de fonoll marí, m’han donat la benvinguda. Les gavines planejaven i eren taques d’ombra a contrallum, i la seva cridòria es barrejava amb el bramul compassat de les onades estavellant-se contra el penya-segat.

Des del mar, dalt del penyalar, he vist una torre de pedra ocre, gairebé indestriable de la roca que la sustentava. Ja de més a prop, quan la vista ja em permetia distingir tots els detalls, la talaia s’ha convertit en fortalesa, una sòlida construcció, gran, que contrastava amb la blavor vibrant del cel. No s’hi mostrava, però, cap vestigi d’humanitat: cap columna de fum marcava la fita d’una acollidora llar, cap figura de guerrer guaitava entre els merlets de la muralla… “Millor així”, m’he dit. Ja són molts dies sol al vaixell i m’he acostumat a parlar només a amb mi mateix, a mantenir llargues converses que em porten a indrets fantasiosos, sempre lluny de la realitat que ja he deixat arrere.

Circumval·lant l’illa per ponent, prest m’ha vingut a rebre una cala de braços amatents on el batec de la mar s’ha fet suau i el vent ha aturat el seu alè. Una llarga platja, d’arenes lluminoses, m’esperava emparada per un verd cortinatge de garriga amb les tonalitats dels pins i les alzines.

La bellesa corprenedora del paisatge m’ha fet esclatar l’ànima en mil espurnes i, en forma de llum, la irradiava per tots els porus del cos. Amb preses incontrolables he assegurat la nau a una distància prudencial de la costa i sense pensar-m’ho m’he llençat a l’aigua. He sortit de la mar com un nàufrag: content, esperançat, il·lusionat i he besat l’arena. El regust de sal que m’ha quedat als llavis m’ha semblat el sucre més dolç de la fruita més saborosa.

 

*** *** ***

 

A plena vela, me he aproximado a la isla. Como un gigantesco castillo en medio del mar, unas murallas de piedra rojiza, salpicadas del gris verdor de las matas de hinojo marino, me han dado la bienvenida. Las gaviotas planeaban convertidas en manchas de sombra a contraluz, y sus graznidos se mezclaban con el rugido acompasado de las olas estrellándose contra el acantilado.

Desde el mar, he vislumbrado una torre en lo alto del peñascal, casi imposible de distinguir de la roca que la sustentaba. Ya de cerca, en el momento en que la vista me permitía diferenciar todos los detalles, la atalaya se ha convertido en fortaleza, una sólida construcción, enorme, que destacaba en el azul vibrante del cielo. Ningún signo de vestigio humano era evidente: ninguna columna de humo marcaba el hito de un acogedor hogar, ninguna figura de guerrero se asomaba entre las almenas de la muralla… “Lo prefiero”, me he dicho. He permanecido solo muchos los días en el barco y me he acostumbrado a hablar únicamente conmigo mismo, a mantener largas conversaciones que me han transportado a lugares fantasiosos, siempre lejos de la realidad que ya he dejado atrás.

Bordeando la isla por poniente, pronto me ha recibido una cala de brazos acogedores donde el latido del mar era suave y el viento calmo. Una larga playa, de luminosas arenas, me esperaba, arropada por el verde cortinaje del carrascal con las tonalidades de pinos y encinas.

La belleza cautivadora del paisaje ha hecho estallar mi alma en mil centellas y, en forma de luz, la he irradiado por los poros de mi cuerpo. Con prisas incontrolables he asegurado la nave a una distancia prudencial de la costa y sin pensármelo dos veces me he lanzado al agua. He salido del mar como un náufrago: contento, esperanzado, ilusionado y he besado la arena. La sal que ha quedado en mis labios sabía al más dulce azúcar de la fruta más sabrosa.

Ipad photo: Palma, Estudis de transparències en blanc i negre.
Studies in black and white transparències
Estudios de transparencias en blanco y negro
Maig · May, 2014

3

21 · CRÒNICA
CHRONICLE

DEIXAR-TE UN DIA
Ja declinava el vespre que tu deus haver oblidat,
caminàvem rumb a casa, el sol s’amagava entre terrats.
La teva veu sonava lluny com el xiulet de trens perduts, 
com la remor d’un riu nascut en cims nevats, muntanya amunt.
I aquella idea il·legal m’anava inundant el cap;
m’hauràs de disculpar, amor meu, que vaig pensar deixar-te un dia, abandonar-te a la teva sort.
Només esperava, en silenci, que es presentés el moment de fer-ho volar tot pels aires fent veure que era un accident.
Diria unes paraules greus mirant a l’infinit, 
les sentia dins la boca tenses, preparades per sortir.
Venien frases solemnes que ens matarien com a un poltre coix,
venia arrossegar el cos mort del nostre amor fins a un racó discret 
per amagar-lo entre les flors.
Oh savis que aneu predicant pels carrers 
que l'amor es transforma amb els anys.
Veniu urgentment a explicar-nos si es transforma tant, 
si es transforma tant, 
si es transforma tant, 
si es transforma tant! 
Ja s’intuïa a l’horitzó la costa verge d’un nou món,
ja em desplaçava més lleuger, alliberat del pes del teu amor.
Ja se sentia algú rient, l’escalfor d’una altra gent,
un altre cos, una altra veu capaç de fer-me més content.
Ja m’allunyava caminant mirant els ulls als vianants.
Sabeu el meu futur? Avui li he disparat amb munició de plata 
apuntant directe al cor.
En aturar-nos per creuar vas agafar-me la mà. 
Vaig tornar una bola rasa a un nen que jugava en un portal.
No ho expliquis a ta mare, que m’escopirà el proper Nadal.

 

LEAVING YOU THAT DAY
The evening that you’ve probably forgotten was coming to an end,
we were walking home, the sun was hiding behind roofs.
Your voice sounded far away like the whistle of lost trains,
like the murmur of a river born in snow-capped summits, up in the mountains.
And that illegal idea was flooding my mind;
You’ll have to excuse me, my love, I considered leaving you that day, 
abandoning you to your fate.
I was only waiting, in silence, for the right moment to come 
and blow everything up pretending that it was an accident.
I would say some deep words looking up at infinity,
I felt them tense inside my mouth, ready to come out.
Solemn words were coming to kill us like a lame foal,
the dragging of our love’s corpse to a quiet spot to hide it between flowers was coming, too.
Oh wise men who preach in the street
how love changes with years.
Come to us urgently and explain if it changes that much,
if it changes that much,
if it changes that much, 
if it changes that much! 
You could already feel on the horizon the unspoilt coast of a new world,
I was already walking lighter, freed from your love’s weight.
I could already hear someone else’s laugh, other people’s warmth,
another body, another voice capable of making me happier. 
I was already walking away, staring pedestrians in the eyes.
Remember my future? I shot it today with silver bullets aiming straight at the heart.
When we stopped to cross you took my hand.
I passed back the ball to a kid that was playing in a porch.
Don’t tell this to your mother, or she’ll spit at me next Christmas.

English translation: Manel

 

DEJARTE UN DÍA
La noche que probablemente tú ya has olvidado estaba llegando a su fin,
íbamos caminando a casa, el sol se escondía tras las azoteas.
Tu voz sonaba lejana como el silbido de trenes perdidos
como el murmullo de un río nace en las cumbres cubiertas de nieve, en las montañas.
Y esa idea ilegal estaba inundando mi mente;
Vas a tener que disculparme, mi amor, yo que consideré dejarte ese día, abandonarte a tu suerte.
Sólo estaba esperando, en silencio, el momento adecuado para dejarlo volar todo por los aires fingiendo que se trataba de un accidente.
Diría algunas palabras profundas mirando hacia el infinito,
las sentía tensas en mi boca, listas para salir.
Solemnes palabras venían a matarnos como a un potro cojo,
venían, también, a arrastrar el cadáver de nuestro amor a un lugar tranquilo
para ocultarlo entre las flores.
Oh sabios que predicáis en la calle
cómo el amor cambia con los años.
Venid a nosotros con urgencia para explicar si cambia mucho,
si cambia mucho,
si cambia mucho,
si cambia mucho!
Ya podía sentir en el horizonte la costa virgen de un nuevo mundo,
ya estaba caminando más ligero, libre de peso de tu amor.
Ya podía oír la risa de alguien más, el calor de otras personas,
otro cuerpo, otra voz capaz de hacerme más feliz.
Yo ya estaba caminando lejos, mirando a los peatones en los ojos.
¿Conocéis mi futuro? Hoy le disparé con balas de plata
directo al corazón.
Cuando nos detuvimos para cruzar tomaste mi mano.
Pasé un balón a un niño que estaba jugando en un porche.
No le digas esto a tu madre, o ella va a escupirme la próxima Navidad.

Versión española: B. deSannorat

 

“Deixar-te un dia”. MANEL. Atletes, baixin de l'escenari / Atletas, bajen del escenario / Athletes, get off the stage (2013)

2

Llum. 14 · TURISME INTERIOR
Light. 14 · DOMESTIC TOURISM
Luz. 14 ·TURISMO INTERIOR

El cel, d’un potent blau fluorescent, emmarca fins a l’infinit un sol radiant, encegador, un sol de migdia que sobreexposa els colors de la fusta de la nau, de les ocres tonalitats del velam. Baix els rajos, la pell translúcida del meu cos vibra i s’ompl d’una llum màgica, gairebé sobrenatural, i poc a poc es va tenyint de coures i bronzes, com l’armadura d’un guerrer.

Les boires, que a la matinada difuminaven les línies de l’horitzó, s’han fus en la claror i el mar, verd fosc, blau intens, descansa pla com un gran llenç que alena compassadament un so dolç.

Sec a popa, amb les mans al timó, menant la nau cap a llevant, cap al punt on ha començat el dia. Mil imatges em passen pel front, totes plenes d’una llum vibrant, màgica, com la que avui inunda la natura. La sensació de calma és gran, com si mai cap ombra m’hagués omplit el pit, i amb cada inspiració em carrec l’organisme de sals marines, de iodes, de molècules d’aigua, de partícules de claror…

Em sent gran, com si el paisatge i jo fóssim un. Em sent poderós, com si l’alè dels deus em reblís les cèl·lules. Ara ja sí que tot ho puc, ara ja sí que podré arribar a les illes que m’esperen, ara ja sí que les cales de llargs braços i aigües transparents m’acolliran benvolents.

Avui —i dic “avui” perquè no cal posar a prova els volubles déus!— queden lluny les tenebres que m’ompliren l’ànima i, malgrat que el remor de les meves passes encara ressonen en les empinades escales de caragol dels inferns, tenc el cos ple de la llum de la natura i el riure, que neix des del més profund del meu interior, em surt com un ocell per la boca.

** ** **

El cielo, de un potente azul fluorescente, enmarca hasta el infinito un sol radiante, cegador, un sol de mediodía que sobreexpone los colores de la madera de la nave, de las ocres tonalidades del velamen. Bajo los rayos, la piel translúcida de mi cuerpo vibra y se llena de una luz mágica, casi sobrenatural, y lentamente va tiñéndose de cobres y bronces, como la armadura de un guerrero.

La neblina, que al amanecer difuminaba las líneas del horizonte se han disuelto en la claridad y el mar, verde oscuro, azul intenso, descansa calmo como un gran lienzo que respira acompasadamente un dulce sueño.

Estoy sentado a popa y con las manos en el timón llevo la nave a levante, hacia el lugar donde ha empezado el día. Mil imágenes cruzan mi frente, todas ellas llenas de un resplandor vibrante, mágico, como el que hoy inunda la naturaleza. La sensación de calma es inmensa, como si ninguna sombra hubiese habitado nunca mi pecho, y cada inspiración colma mi organismo de sales marinas, de yodos, de moléculas de agua, de partículas de luz…

Me siento grande, como si el paisaje y yo fuéramos uno solo. Me siento poderoso, como si el aliento de los dioses colmase mis células. Ahora ya todo lo puedo, ahora sé que llegaré a las islas que me esperan, ahora sé que las calas de largos brazos y aguas transparentes me acogerán diligentes.

Hoy —y digo “hoy” porque no quiero poner a prueba a los volubles dioses— siento lejanas las tinieblas que llenaron mi alma y, aunque el rumor de mis pasos aun resuena por las empinadas escaleras de caracol de los infiernos, mi cuerpo está lleno de la luz de la natura y una sonrisa, que nace en lo más profundo de mi interior, se me escapa como una ave por la boca.

 

Ipad photo: Algaida de matinada, maig 2014