humanitat

Persones, vull dir

Persona és una cosa immensa.

No sé què direu vosaltres; però a mi em sembla que en aquests temps que correm (vull dir, exactament, que “correm”) persona és l'enorme concepte que està buscant una millor definició on acomodar-se.

Les persones som, per exemple,  aquesta poqueta cosa insignificant a la que el sistema s'ha menjat per complet i ens ha convertit en una colla de consumidors que treballem per ell, sí? O potser som aquesta magnífica demostració d'humana resistència que ajuda a la família veïna, sense feina des de fa temps, a que el seu fillet tingui llet cada nit abans d'anar a dormir? Som, segur, la monstruositat autora dels més diversos i execrables abusos (és allà on allò de “persona” s'esvaeix); però no oblidem, per degut respecte, que també som la força de sobreposar-se'n i la increïble bondat de perdonar-los.

Som uns babaus addictes al “a-mi-que-m'ho-facin-tot” i al “a-mi-que-m'ho-donin-tot-pensat” i també som la creativitat en majúscules inventant tècniques i arts noves admirables.

D'acord, això s'ha dit sempre, i tant! som en nosaltres mateixos el millor i el pitjor, sí, sí. Hi ha mil magnífics assajos, treballs, llibres, obres d'art, històries… que ens ho expliquen i ens ho diuen des de fa, com a mínim, dècades. No goso posar-me ni tant sols a esmentar-los dignament, no en sabria. Jo només vull dir que sembla que ara tot el que som d'una cara i una altra, tota la nostra contradicció interna, està a flor de pell, se'ns nota, és molt més evident, el contrast és molt perceptible. 

Ai, la crisi d'identitat!

Darrerament (o és cíclic?) hem construit una forma de vida que ens ha posat a nosaltres mateixos en evidència. Mirem d'estar a l'alçada de l'enorme edifici que hem construït. Mirem de demostrar que som capaços de viure a casa nostra. Mirem de trobar-nos en una definició efectivament millor. Com a persones, dic.

I una abraçada i gràcies a tots/es els que ja ho sou, de millors.

Ens veiem al semàfor.

Temps de silenci

Sembla ser que hem canviat. Ja no ets, ni sóc. Som. Som el grup, la gernació, la massa. Una munió d’éssers impulsius, frenètics, abandonats al compulsiu martelleig de les agulles d’un rellotge que va massa de pressa. Neuròtics, impacients. L’acció es redueix al que precedeix a la immediata reacció: impuls, acte; pregunta, resposta; actuació, ovació; crítica, rèplica. La sobreproducció d’estímuls satura el col·lectiu. No observem, mirem; sentim i no escoltem; jurem sense demostrar; anem sense passejar; aprenem i no coneixem; entenem i no comprenem; parlem sense dir res. Vivim de passada, la reflexió va massa lenta per ajustar-se al ritme de la immediatesa. No hi ha temps, no hi ha pausa. Només pressa, necessitat malaltissa de més, d’ara, de més ràpid.

Un moment, aturem-nos.

Què ha passat? Alguna cosa ha mort en nosaltres. Sembla ser que ens hem perdut. Que hem perdut el jo, el tu, l’humanisme. La identitat… Tan sols ho sembla. No volem sentir-la, però encara hi és. Habita en el silenci, ofegat per la trastornada societat que vivim. El silenci, que tanta por fa d’escoltar perquè rebel·la la naturalesa solitària del que som en realitat: individus, mons aïllats que pretenen la seva unió forçosament incompleta. Ens espanta el que en realitat puguem ser, temem la solitud, el no tenir res a dir i massa per descobrir. Vivim enllaunats, reprimim llàgrimes, sofriment, fascinació, sinceritat… Evitem l’emotivitat quan hauríem d’habitar-la. És comprensible: no ens veiem capaços d’exposar la fragilitat de l’esperit a la brutalitat del nou món que ens traspassa. Per això ens amaguem rere la multitud, la frivolitat i el soroll; fugim. I tot i que sembla que el silenci desapareix, allà està: davant l’abisme d’un full en blanc, davant l’admiració que provoca la bellesa, davant la grandesa d’una interrogació eterna, embolcallant el dolor d’una tragèdia… I és en aquests instants quan brolla allò que ens fa humans, quan sentim els batecs del cor i ens sembla que les emocions són massa ­complexes i intenses per encabir-les en la nostra petitesa.

No hem canviat, res no ha mort en nosaltres. Gràcies al que sigui seguim posseint la sensibilitat humana, allò que ens fa virtuosos. Si busquem el silenci que ens distancia els uns dels altres i a la vegada reforça els lligams que hem forjat, ens trobarem a nosaltres mateixos. Busca’l al mar, al bosc, en un llibre, en una simfonia, en una pintura, en una persona… Hi és.

HG, maig 2011

Fa mil·lennis, tot el que ens donava menjar, beure, o ens prenia la vida, era un Déu. Els lleons, els cocodrils, la serp, eren Déus, la gran natura, era un Déu, des del cérvol fins a la rata, l'elefant o l'escarabat, l'arbre, la flor o el Sol. Cada animal, cada element tenia la seva representació dins l'escala d'importància humana, allò a cuidar, allò a témer i allò a agrair que existís.

Evidentment no sortia a compte, i es van crear els Déus humans, misericordiosos i venjatius alhora, alguns representaven el poder, els altres, el càstig per la passió, el càstig per la bona voluntat, el càstig de compartir el poder amb els mortals o el castic a la lletjor, per molt talent que es tingués. Tot valia per a explicar allò desconegut, per què som com som? Preguntes que eren utilitzades pel control de masses.

Finalment es va crear un Déu per a tot, un Déu que ho podia tot, que ens havia escollit a nosaltres com a la seva imatge i que per tant havíem de ser com ell deia. Més aviat, com un grup dels seus seguidors deia que havíem de ser, en benefici propi, una pràctica calcada entre religió i religió.

La humanitat havia passat de cuidar i adorar l'entorn, a cuidar-se i adorar-se a si mateixa, de conviure amb la natura i la Terra com si fos un ens viu, a utilitzar-la pel seu propi menester, defenestrant-la, si calia. Ha sigut el gran canvi de la humanitat, el canvi de valors que ens ha permès avançar en tecnologia i en nombre, però a canvi d'obligant-nos a fugir cap endavant sense fre, accelerant el procés de destrucció si volem sobreviure més enllà d'aquest planeta.

Cada cop és més clar cap a on ens dirigim, i mentre hi arribem, la humanitat en conjunt faria bé de valorar el perquè som on som i què ens faria falta fer per a evitar repetir un cop més els errors comesos. No sobreviure tampoc és una opció. O barregem tecnologia i natura, o ens ho seguim petant tot amb el comportament humà actual.

Watch on fotlifort.tumblr.com

“Economía del bién común” és una teoría de l'economista austríac Christian Felber, que pretén ser una nova via, un nou sistema econòmic per a la societat que estem construïnt, com a terme mig entre el capitalisme i el comunisme, defugint aquests extrems. No sé si és viable, donada la naturalesa del ser humà, però crec que val la pena parar-hi atenció per veure què ofereix per desfer el nus en el que ens trobem avui en dia.

Daniele Gatti

Daniele Gatti i Peter Mattei

Annette Dasch

Orchestre National de France i Choeur de Radio France

Avui tornem a la basílica de Saint Denis per assistir a una nova sessió del seu festival sacra d’enguany amb el monumental  Un Rèquiem alemanys de Brahms amb l’Orchestre National de France, el Choeur de Radio France, Annette Dasch i Peter Mattei, dirigits per Daniele Gatti.

El gran protagonista de la vetllada és el Cor de Ràdio França que signa una bona i equilibrada versió, si bé la direcció de Gatti en alguns moments els obliga a tensar excessivament el dramatisme, posant en perill aquella humanitat que tant caracteritza aquest cèlebre i bellíssim rèquiem.

Després d’un bon inici en el primer moviment, en l’esperat i sempre colpidor segon moviment “Denn alles Fleisch …” jo crec que li manca una mica més d’interiorització i serenor, ja que el cor sembla que es desenquadri més d’una vegada, mentre que en les posteriors i exigents intervencions tot sembla tornar al seu lloc, fins i tot amb el degut lirisme i la imprescindible dolcesa de “Wie lieblich sind deine Wohnungen” o el meravellós i impactant “Denn wir haben hie keine bleibende Statt” acompanyant al baríton.

Peter Mattei m’agrada sense arribar a l’entusiasme, però és que Annette Dasch una vegada més em decep i fins hi tot m’irrita amb la seva deficient tècnica i els seus sons calats. Fa molt temps que em pregunto com és possible que tingui tants contractes. Destrossa el “Ihr habt nun Traurigkeit”, quelcom que sembla impossible, però ella ho aconsegueix.

Gatti acostuma a ser un director que arrisca i s’implica, potser per això és tan discutit. Aquesta vegada ho torna a ser amb una versió potser excessivament vibrant, però imponent, és clar que no sé si a Saint Dennis l’acústica sempre problemàtica de les grans esglésies no fa que el cor i l’orquestra es barregin en una massa sonora amb poca definició. Tanmateix aquest no és el nostre problema ja que la versió per la TV ofereix un so que possiblement no tingui res a veure amb el que es va escoltar el dia 2 de juliol a la bellíssima catedral parisenca, però que s’equilibra, mai reverbera, ni es precipita amb la reverberació típica d’aquests espais.

Aquí ho teniu

Johannes Brahms
EIN DEUTSCHE REQUIEM

Annette Dasch, soprano
Peter Mattei, baríton

Choeur de Radio France
direcció del cor  Sofi Jeannin
Orchestre National de France
Direcció musical Daniele Gatti

Regie :François-René Martin

Saint Denis 2 de juliol de 2015

ENLLAÇ vídeo

https://mega.co.nz/#F!P8UBmZTA!N1_kPp35B9r7Icr8todE9g

Bon diumenge!

SAINT DENIS 2015: DEUTSCHE REQUIEM ( Dash, Mattei, ONF,Gatti) Avui tornem a la basílica de Saint Denis per assistir a una nova sessió del seu festival sacra d'enguany amb el monumental