humanitat

Persones, vull dir

Persona és una cosa immensa.

No sé què direu vosaltres; però a mi em sembla que en aquests temps que correm (vull dir, exactament, que “correm”) persona és l'enorme concepte que està buscant una millor definició on acomodar-se.

Les persones som, per exemple,  aquesta poqueta cosa insignificant a la que el sistema s'ha menjat per complet i ens ha convertit en una colla de consumidors que treballem per ell, sí? O potser som aquesta magnífica demostració d'humana resistència que ajuda a la família veïna, sense feina des de fa temps, a que el seu fillet tingui llet cada nit abans d'anar a dormir? Som, segur, la monstruositat autora dels més diversos i execrables abusos (és allà on allò de “persona” s'esvaeix); però no oblidem, per degut respecte, que també som la força de sobreposar-se'n i la increïble bondat de perdonar-los.

Som uns babaus addictes al “a-mi-que-m'ho-facin-tot” i al “a-mi-que-m'ho-donin-tot-pensat” i també som la creativitat en majúscules inventant tècniques i arts noves admirables.

D'acord, això s'ha dit sempre, i tant! som en nosaltres mateixos el millor i el pitjor, sí, sí. Hi ha mil magnífics assajos, treballs, llibres, obres d'art, històries… que ens ho expliquen i ens ho diuen des de fa, com a mínim, dècades. No goso posar-me ni tant sols a esmentar-los dignament, no en sabria. Jo només vull dir que sembla que ara tot el que som d'una cara i una altra, tota la nostra contradicció interna, està a flor de pell, se'ns nota, és molt més evident, el contrast és molt perceptible. 

Ai, la crisi d'identitat!

Darrerament (o és cíclic?) hem construit una forma de vida que ens ha posat a nosaltres mateixos en evidència. Mirem d'estar a l'alçada de l'enorme edifici que hem construït. Mirem de demostrar que som capaços de viure a casa nostra. Mirem de trobar-nos en una definició efectivament millor. Com a persones, dic.

I una abraçada i gràcies a tots/es els que ja ho sou, de millors.

Ens veiem al semàfor.

Temps de silenci

Sembla ser que hem canviat. Ja no ets, ni sóc. Som. Som el grup, la gernació, la massa. Una munió d’éssers impulsius, frenètics, abandonats al compulsiu martelleig de les agulles d’un rellotge que va massa de pressa. Neuròtics, impacients. L’acció es redueix al que precedeix a la immediata reacció: impuls, acte; pregunta, resposta; actuació, ovació; crítica, rèplica. La sobreproducció d’estímuls satura el col·lectiu. No observem, mirem; sentim i no escoltem; jurem sense demostrar; anem sense passejar; aprenem i no coneixem; entenem i no comprenem; parlem sense dir res. Vivim de passada, la reflexió va massa lenta per ajustar-se al ritme de la immediatesa. No hi ha temps, no hi ha pausa. Només pressa, necessitat malaltissa de més, d’ara, de més ràpid.

Un moment, aturem-nos.

Què ha passat? Alguna cosa ha mort en nosaltres. Sembla ser que ens hem perdut. Que hem perdut el jo, el tu, l’humanisme. La identitat… Tan sols ho sembla. No volem sentir-la, però encara hi és. Habita en el silenci, ofegat per la trastornada societat que vivim. El silenci, que tanta por fa d’escoltar perquè rebel·la la naturalesa solitària del que som en realitat: individus, mons aïllats que pretenen la seva unió forçosament incompleta. Ens espanta el que en realitat puguem ser, temem la solitud, el no tenir res a dir i massa per descobrir. Vivim enllaunats, reprimim llàgrimes, sofriment, fascinació, sinceritat… Evitem l’emotivitat quan hauríem d’habitar-la. És comprensible: no ens veiem capaços d’exposar la fragilitat de l’esperit a la brutalitat del nou món que ens traspassa. Per això ens amaguem rere la multitud, la frivolitat i el soroll; fugim. I tot i que sembla que el silenci desapareix, allà està: davant l’abisme d’un full en blanc, davant l’admiració que provoca la bellesa, davant la grandesa d’una interrogació eterna, embolcallant el dolor d’una tragèdia… I és en aquests instants quan brolla allò que ens fa humans, quan sentim els batecs del cor i ens sembla que les emocions són massa ­complexes i intenses per encabir-les en la nostra petitesa.

No hem canviat, res no ha mort en nosaltres. Gràcies al que sigui seguim posseint la sensibilitat humana, allò que ens fa virtuosos. Si busquem el silenci que ens distancia els uns dels altres i a la vegada reforça els lligams que hem forjat, ens trobarem a nosaltres mateixos. Busca’l al mar, al bosc, en un llibre, en una simfonia, en una pintura, en una persona… Hi és.

HG, maig 2011