desesperat

···  -  ·-  -·--

És la súplica que no van pronunciar els meus llavis quan el papa va marxar i la màgia del meu món de fades es va esquerdar. És la paraula que em vaig empassar quan la meva germana em va cedir l’habitació, buidant-la de la seva presència, i quan, més endavant, va decidir ser lliure i viatjar pel món, esborrant-se del meu dia a dia. És el prec desesperat que tothom fa quan sap que algú el deixarà, el prec que no em vaig atrevir a fer quan el yayo es moria, ni quan la iaia es consumia dia rere dia. És el desig que no vaig expressar quan la mama es va mudar i em va deixar en aquesta delicada situació. És el mot que em ve a la ment cada vegada que em dius que te n’has d’anar i m’agafa aquest pànic de saber-me sola i trista i abandonada. 

Només són punts i ratlles. Només és una idea, un símbol, un codi, un conjunt de senyals de socors que mai han esdevingut lletres, que mai han format la paraula adequada perquè era conscient de que si la deia, la meva necessitat es faria més real i insuportable. És el crit desesperat que mai sóc capaç de fer, el crit que he reprimit dins del cos tota la vida i que ara deixo que em travessi la pell en forma de tatuatge: dolor, sang i llàgrimes per netejar.