democràcia

Es veu que estaven a tocar i no sentien l'afartament de la gent.

S'han omplert la boca dient-nos que, tal com van l'economia i les finances, ens hem de treure els biaixos i estrènyer el cap. Ho diuen apel·lant a no sé quin exercici de responsabilitat civil. (Diuen “tots”. Fins on jo sé, caldria fer distincions, que uns són culpables, altres responsables i la resta no són públic objectiu). Això sí: injeccions de diner al sector de bancs i caixes, reformes laborals, ribots al sistema de pensions, promoció de l'ocupació regular amb amnistia de fraus en la ocupació irregular, rebaixes en el retorn de fons evasionats, rebaixes de sous, demores en els pagaments de fons de competitivitat previstos en textos legals també ribotejats… Com que la cosa està en l'excessiu endeutament de les famílies.

I la gent, una mica d'hemoal, pomada rectal. Una mena de paciència, una mena de resistència al sofriment; una barreja de desig de confiar que els qui hi estan saben el que es fan per bé de tothom. I una mena d'indiferència davant del fet que saben el que es fan, però, per al bé propi o de partit. Massa deutes, massa servituds. La gent ha començat a dir en veu alta “per aquí no hi passo”.

Des del 15M, i les #acampadasol, #acampadabcn, la resta d'acampades de l'Estat i del món, la gent diem que n'estem més aviat tips. Gent tipa d'indiferència, tipa de fets i paraules que no lliguen. Gent tipa. Fins al capdamunt de sentir aquesta barreja d'indignació i vergonya (aliena). Gent farta, tipa i cuita. És el comú denominador.

En aquesta indignació, han crescut amb força els dubtes sobre la forma que ha pres aquest sistema econòmic (capitalisme) i, els dubtes sobre les maneres que té la forma de govern i organització de l'Estat i de la nostra societat (democràcia). En canvi, entre tants dubtes i tanta vergonya, s'han refermat els valors democràtics. Una cosa així com: “no tenim diners, però la democràcia és la nostra i la volem democràtica.”. Ara sí, per responsabilitat civil. I per necessitat.

Aquestes són les municipals. Les idònies. Les de proximitat. S'han omplert també la boca amb això de les polítiques de proximitat. Es veu que estaven a tocar i no sentien l'afartament de la gent.

Ara bé: tot i compartir dubtes, indignació i valors democràtics, les motivacions i els objectius concrets són diversos. Per tant, les solucions i propostes per als diferents conflictes també seran diferents i no tan compartides com la vergonya i la indignació. Potser hi haurà divergències i no ens posarem d'acord que l'església s'autofinanci, potser no ens posarem d'acord amb una II República catalana; potser no tornen tots els diners tacats de frau, potser, potser, potser. Divergim.

Aquestes divergències tenen doble cara. Són motor de canvis però també poden ser l'escletxa per on s'escoli la confusió. La història n'està farcida de casos: en situacions de “lideratges polítics febles” i “de buits en el poder”, ja sabem qui acaba ocupant què i com. Els mateixos o similars que promouen l'abstenció amb falses entrevistes; els mateixos o similars que diuen que la democràcia no està a Sol; els mateixos o similars que juguen a la puta i a la Ramoneta. Així que, això no s'acaba ara, ni demà, ni dilluns.

Aquestes són les municipals. Les idònies. Les de proximitat. S'han omplert també la boca amb això de les polítiques de proximitat. Es veu que estaven a tocar i no sentien l'afartament de la gent. Si hem de tenir paciència, més m'estimo tenir-la des d'aquesta perseverança. De moment, avui, més seriosament i amb més dret i obligació que mai, a votar.