democràcia

Malalts de democràcia

Durant l'última setmana hem viscut tres fets polítics habituals i que només es poden entendre en una societat hipòcrita, narcolèptica, escèptica i apàtica. No són cap novetat, però pinten un quadre simptomàtic preocupant a Catalunya, Europa i al món. Us resumeixo alguns dels malalts:

1) El “govern dels millors" es veu que ara es dedica a inflar currículums. Aviam, sorprenent no ho és. Ho fa tothom i el país no s’acaba. De fet, cada dia tots tenim més titulacions i tampoc serveixen per gaire. És més, la vicepresidenta es podria enorgullir de no estar llicenciada en psicologia, perquè a la majoria de llicenciats no és que els vagi massa bé, i ella ha escalat força. Ara bé, que et destapin això al cap de quatre dies al govern, amb un atur que faria practicar seppuku a molts japonesos i amb preocupants dades en l’educació… “és motiu de cesse. Com deia Billy Wilder, “la diferència entre una persona normal i una estrella és que totes dues es lleven de mal humor, però a l’estrella se l’hi tolera”.

2) La Merkel. Déu n’hi do. Ara es desdiu de la política pronuclear. Escandalosament indignant. Si fos un bavarès amb una mica d’orgull per la producció de la meva cervesa, em sembla que aniria a celebrar-ho amb els ecologistes, perquè en aquests moments haurien de ser portada a tots els diaris. Haurien de ser herois nacionals. Però em sembla que els tremolen massa les cames per obrir la boca de la indignació que els deu estar cremant a l’estòmac. No se’ls ha escoltat i ara que passa aquest drama al Japó i els votants estan més sensibilitzats, la Merkel canvia d’opinió. Incompetent, cínica, ignorant i amb memòria de peix. Txernòbil queda a Rússia és clar, ja s’ha superat la guerra freda, i comença a quedar lluny. 

3) OTAN, ONU i tots els organismes de la guerra de les galàxies. La història sempre ens dóna lliçons. Si durant la guerra civil els excombatents encara recorden l’abandonament de les “democràcies europees” del règim escollit pel poble és per alguna cosa. Però durant els primers moments de la revolució a Líbia tots vam assistir a un penediment de cara a la galeria de tots els que s’havien aprofitat d’un dictador en un país amb petroli. Semblava que es recolzava al poble. Però mentre passen els dies i els governs creuen els dits perquè tothom miri cap una altra banda, ara es desdibuixen i abandonen a poc a poc als oprimits que clamen la democràcia que ells abanderen.

No he inventat la roda, però algú ho havia de dir.

Es veu que estaven a tocar i no sentien l'afartament de la gent.

S'han omplert la boca dient-nos que, tal com van l'economia i les finances, ens hem de treure els biaixos i estrènyer el cap. Ho diuen apel·lant a no sé quin exercici de responsabilitat civil. (Diuen “tots”. Fins on jo sé, caldria fer distincions, que uns són culpables, altres responsables i la resta no són públic objectiu). Això sí: injeccions de diner al sector de bancs i caixes, reformes laborals, ribots al sistema de pensions, promoció de l'ocupació regular amb amnistia de fraus en la ocupació irregular, rebaixes en el retorn de fons evasionats, rebaixes de sous, demores en els pagaments de fons de competitivitat previstos en textos legals també ribotejats… Com que la cosa està en l'excessiu endeutament de les famílies.

I la gent, una mica d'hemoal, pomada rectal. Una mena de paciència, una mena de resistència al sofriment; una barreja de desig de confiar que els qui hi estan saben el que es fan per bé de tothom. I una mena d'indiferència davant del fet que saben el que es fan, però, per al bé propi o de partit. Massa deutes, massa servituds. La gent ha començat a dir en veu alta “per aquí no hi passo”.

Des del 15M, i les #acampadasol, #acampadabcn, la resta d'acampades de l'Estat i del món, la gent diem que n'estem més aviat tips. Gent tipa d'indiferència, tipa de fets i paraules que no lliguen. Gent tipa. Fins al capdamunt de sentir aquesta barreja d'indignació i vergonya (aliena). Gent farta, tipa i cuita. És el comú denominador.

En aquesta indignació, han crescut amb força els dubtes sobre la forma que ha pres aquest sistema econòmic (capitalisme) i, els dubtes sobre les maneres que té la forma de govern i organització de l'Estat i de la nostra societat (democràcia). En canvi, entre tants dubtes i tanta vergonya, s'han refermat els valors democràtics. Una cosa així com: “no tenim diners, però la democràcia és la nostra i la volem democràtica.”. Ara sí, per responsabilitat civil. I per necessitat.

Aquestes són les municipals. Les idònies. Les de proximitat. S'han omplert també la boca amb això de les polítiques de proximitat. Es veu que estaven a tocar i no sentien l'afartament de la gent.

Ara bé: tot i compartir dubtes, indignació i valors democràtics, les motivacions i els objectius concrets són diversos. Per tant, les solucions i propostes per als diferents conflictes també seran diferents i no tan compartides com la vergonya i la indignació. Potser hi haurà divergències i no ens posarem d'acord que l'església s'autofinanci, potser no ens posarem d'acord amb una II República catalana; potser no tornen tots els diners tacats de frau, potser, potser, potser. Divergim.

Aquestes divergències tenen doble cara. Són motor de canvis però també poden ser l'escletxa per on s'escoli la confusió. La història n'està farcida de casos: en situacions de “lideratges polítics febles” i “de buits en el poder”, ja sabem qui acaba ocupant què i com. Els mateixos o similars que promouen l'abstenció amb falses entrevistes; els mateixos o similars que diuen que la democràcia no està a Sol; els mateixos o similars que juguen a la puta i a la Ramoneta. Així que, això no s'acaba ara, ni demà, ni dilluns.

Aquestes són les municipals. Les idònies. Les de proximitat. S'han omplert també la boca amb això de les polítiques de proximitat. Es veu que estaven a tocar i no sentien l'afartament de la gent. Si hem de tenir paciència, més m'estimo tenir-la des d'aquesta perseverança. De moment, avui, més seriosament i amb més dret i obligació que mai, a votar.

Justícia disfuncional

L'empresonament de Maria Antònia Munar, que passa ara la primera de moltes nits entre reixes, ha copat avui els titulars i les portades dels mitjans de comunicació. Ho continuarà fent demà, a les Illes Balears, tot i que a la resta del país miraran cap a la tragèdia de Galícia. Aquí també se'n parlarà, com també es farà de l'entrada al calabós de l'exconseller de Turisme Francesc Buils.

La informació és així i aquesta setmana bull com mai, en un principi d'estiu com n'hi ha pocs. Sigui com sigui la rebaixa de la condemna a Jaume Matas ha quedat mig tapada sota litres de tinta d'altres titulars. I s'hauria d'analitzar una mica més a fons perquè el Tribunal Suprem ha donat per bo el famós “que es faci” de l'expresident del PP, l'excusa de dir que ell manava que es fes quelcom, no com s'havia d'aconseguir, i que ni tan sols se n'assabentava quan els seus subordinats executaven res d'una manera corrupta.

No, les imatges de Munar sortint de l'Audiència -pàl·lida i amb la mirada incrèdula dins d'un cotxe de la policia judicial- no m'han fet sentir pena. No sóc dels que li desitjarien un vespre plàcid a Costitx en lloc dels barrots. Si hi ha perill real que s'escapi, i l'Audiència ho té clar, és on ha de ser. Però això no treu que em preocupi el somriure de suficiència de l'expresident condemnat tan sols a nou mesos i un dia tot i que el seu govern va pagar de manera il·legal prop de mig milió d'euros al negre de luxe que li feia els discursos: el llavors periodista de El Mundo Antonio Alemany.   

Keep reading

Intervenció en el debat sobre mitjans dd comunicació i democràcia, aquest dissabte a Terrassa, amb el periodista Francesc Soler i el politòleg Ferran Camps #democràcia #periodisme #periodismo #journalism #terrassa #barcelona #catalonia #catalunya #igers #igersmataro #igerspineda #igerscalella #igersmaresme #igersbarcelona #igerscatalunya

Una fotografia de la realitat


Com hi ha món que ara les majories són tractades com si fossin il·legítimes o dèbils i les minories s'autodeclaren aclaparadores i dominants.  Aquests números es tracten com si es fossin d'acords musicals (n'hi han de majors, n'hi han de menors, augmentats, disminuïts…).

Vull parlar de de fotografies i, més concretament, d'allò que se'n diu la radiografia del país, que surt de l'acció directa de la democràcia: els resultats de les eleccions.

És ben conegut que al inici de la colonització nord-americana, els indis no volien ser fotografiats. S'hi negaven per que creien que a través del retrat fotogràfic es perdia essència, vida i en definitiva una part de l'ànima. La situació va anar canviant amb el pas dels anys però, per fer-ho curt, a mesura que es va fer palesa la seva condició de dominats van donar pas a la retirada, que alhora va donar pas a les reserves i als líders alcoholitzats, i una certa indiferència al fet de ser fotografiats. La protecció de l'essència no era tan important en un estat de decadència.

        

És cert. La protecció de l'essència no és important quan s'és decadent. Ho demostren fets tan reals com quan a El Padrino II, a la vora del Llac Tahoe, un Fredo patètic reclama al Michael una mica de respecte. O com quan la Norma Desmond demana a un jove escriptor que li escrigui les memòries que ja no interessen a ningú. El temps passa. Massa tard, massa tard i malament.

Ens diuen que la democràcia en acció és com una fotografia de la realitat i, això, sona tant bé que em resulta sospitós. Perdoneu, tinc tendència a desconfiar d'allò que és perfecte. Que la democràcia sigui el reflex fidel de la societat em resulta tan sospitós com aquells que es declaren garants de la puresa de la democràcia o aquells altres, que es declaren portadors de les essències nacionals, quan tots sabem que les essències nacionals són una invenció. A veure, però, que siguin un invent, no és dolent. És un mecanisme, una eina que ha funcionat i funciona, però un invent és el que és. Altre cosa és la història d'on prové l'individu i la conseqüent responsabilitat individual de mirar de conèixer-la. Tot dins dels límits del que podem considerar raonable, del que no inclou judicis morals per part d'aquells que decideixen els mínims.

Però tornem al que deia. Tenim el convenciment que la democràcia radiografia o fotografia la societat, però que sigui una convenció comunament acceptada no ho fa més real.

La Sara Montiel té una cosa: que per retratar-la, tota la vida que s'ha fet posar un mitjó de mitja davant de l'objectiu, amb una inclinació del cap determinada i una alçada del trípode concreta, etc. De fet, gran part de l'interès de veure una foto de la Sara Montiel és detectar-ne els trucs que s'han fet servir per aconseguir-la.

Imagineu-vos, doncs, si fotografiar la Sara Montiel en qualsevol punt de la seva carrera sempre ha estat un maldecap, com no ho ha de ser complicat retratar de forma útil una comunitat? Com no ha de ser impossible retratar fidelment la projecció dels somnis dels individuals que la componen? Com es pot fer sense mostrar-ne els possibles ossos trencats o els hipotètics tumors?

Una fotografia és la captura d'un instant condicionat per tants factors com els que condicionen el mateix instant. Una retro-alimentació que sols evita l'efecte ‘feedback’ per la mínima durada que té l'exposició del negatiu. Tan sols la fotografia on el subjecte es manté immòbil de forma continuada pot considerar-se un retrat. Ah, un retrat ja són figues d'un altre paner. El retrat més fiable és el dels reis i els que es basen en el record dels morts. En tot cas, immòbil.

La fotografia d'un poble que es MOU ha de sortir necessàriament borrosa. Una fotografia on les cares no es poden distingir. Una fotografia que, un cop vista,  només ens permet identificar el moviment. La fotografia d'un moment que ha de venir, i un futur en estat embrionari, amb el crani tou i els ulls tancats. Fàcil d'obviar, de moment.

Compte! Si la fotografia no és borrosa és que és enganyosa. Com un film de propaganda en qualsevol guetto o camp de refugiats, veure la gana satisfeta, la set sadollada i balls populars amb l'acordió de protagonista en cap cas mostra dignitat, i molt menys llibertat.

Acabo com he començat.

Venim d'una democràcia, si voleu poètica, que convoca eleccions per justificar un passat mitjançant la interpretació musical de l'aritmètica. Però necessàriament anem cap a una democràcia que convoca eleccions per donar cos a el moviment dels individus, de les comunitats. Una democràcia que mira donar llum al nord que el poble exigeix. Per que això és el que fa un poble que reclama dignitat: exigir-la.

O tornant a El Padrino, en aquest cas una cita de la tercera part de la trilogia:

'Real power can’t be given. It must be taken.’

L'única democràcia fiable és la que dubta constantment de si mateixa, no trobeu?

"Los masones son cosa de otros tiempos"

“Los masones son cosa de otros tiempos”

Hi va haver un temps, a Espanya, no fa pas gaire, en què alguns Governadors Civils franquistes s’atrevien a defensar que les institucions (en aquest cas concret, els ajuntaments) tenien la obligació de sumar-se al clam majoritari de la societat.

Així les coses, el 1976, un tal Juan José Rosón Pérez, que seria ministre d’Interior de 1980 a 1982, recomanava als alcaldes de la Província de Madrid…

View On WordPress