Persones, vull dir

Persona és una cosa immensa.

No sé què direu vosaltres; però a mi em sembla que en aquests temps que correm (vull dir, exactament, que “correm”) persona és l’enorme concepte que està buscant una millor definició on acomodar-se.

Ai, la crisi d'identitat!

Les persones som, per exemple,  aquesta poqueta cosa insignificant a la que el sistema s’ha menjat per complet i ens ha convertit en una colla de consumidors que treballem per ell, sí? O potser som aquesta magnífica demostració d’humana resistència que ajuda a la família veïna, sense feina des de fa temps, a que el seu fillet tingui llet cada nit abans d’anar a dormir? Som, segur, la monstruositat autora dels més diversos i execrables abusos (és allà on allò de “persona” s’esvaeix); però no oblidem, per degut respecte, que també som la força de sobreposar-se’n i la increïble bondat de perdonar-los.

Som uns babaus addictes al “a-mi-que-m’ho-facin-tot” i al “a-mi-que-m’ho-donin-tot-pensat” i també som la creativitat en majúscules inventant tècniques i arts noves admirables.

D’acord, això s’ha dit sempre, i tant! som en nosaltres mateixos el millor i el pitjor, sí, sí. Hi ha mil magnífics assajos, treballs, llibres, obres d’art, històries… que ens ho expliquen i ens ho diuen des de fa, com a mínim, dècades. No goso posar-me ni tant sols a esmentar-los dignament, no en sabria. Jo només vull dir que sembla que ara tot el que som d’una cara i una altra, tota la nostra contradicció interna, està a flor de pell, se’ns nota, és molt més evident, el contrast és molt perceptible. 

Ai, la crisi d’identitat!

Darrerament (o és cíclic?) hem construit una forma de vida que ens ha posat a nosaltres mateixos en evidència. Mirem d’estar a l’alçada de l’enorme edifici que hem construït. Mirem de demostrar que som capaços de viure a casa nostra. Mirem de trobar-nos en una definició efectivament millor. Com a persones, dic.

I una abraçada i gràcies a tots/es els que ja ho sou, de millors.

Ens veiem al semàfor.

Temps de silenci

Sembla ser que hem canviat. Ja no ets, ni sóc. Som. Som el grup, la gernació, la massa. Una munió d’éssers impulsius, frenètics, abandonats al compulsiu martelleig de les agulles d’un rellotge que va massa de pressa. Neuròtics, impacients. L’acció es redueix al que precedeix a la immediata reacció: impuls, acte; pregunta, resposta; actuació, ovació; crítica, rèplica. La sobreproducció d’estímuls satura el col·lectiu. No observem, mirem; sentim i no escoltem; jurem sense demostrar; anem sense passejar; aprenem i no coneixem; entenem i no comprenem; parlem sense dir res. Vivim de passada, la reflexió va massa lenta per ajustar-se al ritme de la immediatesa. No hi ha temps, no hi ha pausa. Només pressa, necessitat malaltissa de més, d’ara, de més ràpid.

Un moment, aturem-nos.

Què ha passat? Alguna cosa ha mort en nosaltres. Sembla ser que ens hem perdut. Que hem perdut el jo, el tu, l’humanisme. La identitat… Tan sols ho sembla. No volem sentir-la, però encara hi és. Habita en el silenci, ofegat per la trastornada societat que vivim. El silenci, que tanta por fa d’escoltar perquè rebel·la la naturalesa solitària del que som en realitat: individus, mons aïllats que pretenen la seva unió forçosament incompleta. Ens espanta el que en realitat puguem ser, temem la solitud, el no tenir res a dir i massa per descobrir. Vivim enllaunats, reprimim llàgrimes, sofriment, fascinació, sinceritat… Evitem l’emotivitat quan hauríem d’habitar-la. És comprensible: no ens veiem capaços d’exposar la fragilitat de l’esperit a la brutalitat del nou món que ens traspassa. Per això ens amaguem rere la multitud, la frivolitat i el soroll; fugim. I tot i que sembla que el silenci desapareix, allà està: davant l’abisme d’un full en blanc, davant l’admiració que provoca la bellesa, davant la grandesa d’una interrogació eterna, embolcallant el dolor d’una tragèdia… I és en aquests instants quan brolla allò que ens fa humans, quan sentim els batecs del cor i ens sembla que les emocions són massa ­complexes i intenses per encabir-les en la nostra petitesa.

No hem canviat, res no ha mort en nosaltres. Gràcies al que sigui seguim posseint la sensibilitat humana, allò que ens fa virtuosos. Si busquem el silenci que ens distancia els uns dels altres i a la vegada reforça els lligams que hem forjat, ens trobarem a nosaltres mateixos. Busca’l al mar, al bosc, en un llibre, en una simfonia, en una pintura, en una persona… Hi és.

HG, maig 2011

Watch on fotlifort.tumblr.com

"Economía del bién común" és una teoría de l’economista austríac Christian Felber, que pretén ser una nova via, un nou sistema econòmic per a la societat que estem construïnt, com a terme mig entre el capitalisme i el comunisme, defugint aquests extrems. No sé si és viable, donada la naturalesa del ser humà, però crec que val la pena parar-hi atenció per veure què ofereix per desfer el nus en el que ens trobem avui en dia.

5

140914
Tamaudun: A museum with photos of what is inside an old wall. The pic is the wall, what is inside? Really old and boring stuff.
今朝も玉陵に行った。玉陵は壁です。以上です。
Després del castell he anat a visitar la Tamaudun, patrimoni de la humanitat. En comptes de la pròpia Tamaudun (un mur amb portes que no podies obrir), em quedo amb la vegetació que l’envoltava.

06:30H+70 de Ferran Garcia

La Galeria Fotogràfica il mondo té el plaer de convidar-te a una nova temporada d’exposicions amb la inauguració de l’exposició 06:30H+70 de Ferran Garcia divendres 19 de setembre a les 19.30h.

Aquest treball és la  primera part d’un projecte més ampli que vol reflexionar sobre els conflictes que van marcar el segle XX. La primera estació ens porta al moviment de persones i material bèl·lic més gran en la historia de la humanitat: el desembarcament de Normandia, del qual aquest any s’ha complert el 70è aniversari. Les imatges de Ferran Garcia ens mostren uns espais que s’han convertit en part de la memòria visual col·lectiva, a través de les imatges d’arxius, recreacions documentals, pel·lícules bèl·liques o les mítiques fotografies de Robert Capa.

En el 60è aniversari de la mort de Capa, Ferran Garcia ens ofereix una mirada personal sobre un espai carregat d’història.

Text
Photo
Quote
Link
Chat
Audio
Video