crances

Maridatge natural, pastitx per a neòfits

El maridatge entre els talents espectaculars d’Hergé i Spielberg, a priori, és una aposta segura. L’ideal. Afegim-hi també Peter Jackson. Vist el resultat, és cert a mitges. És cert perquè funciona, perquè té un ritme frenètic, el guió és un encaix fet a mida, l’execució tècnica és més que brillant (i jo encara diria més, sublim), i l’embolcall és el perfecte contenidor per a una història sense respir, que enganxa del primer a l’últim minut. I sí, també és cert que Spielberg sap atrapar aquell esperit que tots imaginàvem del personatge i l’adapta a una visió actualitzada de l’entreteniment massiu. Això funcionarà al cent per cent com a pel·lícula, com a producte basat en uns personatges i que s’allunya de les historietes reals. Ara bé, fans irredempts del còmic: no us agradarà. Ni Haddock és Haddock, ni El secret de l’Unicorn és El Cranc de les Pinces d’Or, ni la Castafiore hi pinta res. Lectors de tota la vida, trobareu un pastitx d’històries barrejades que se salten la cronologia real dels àlbums originals. Tot i això, agradarà als qui no siguin seguidors de les historietes de debò, de ben segur. Spielberg, si es tracta d’entreteniment, mai no falla. Ningú va dir que hagués de ser fidel a l’original. Si voleu l’autèntic Tintin no cal que us mogueu de les pàgines d’Hergé. Si busqueu un Spielberg excel·lent, com sempre, mireu la pel·lícula. Són dos productes totalment diferents, i no necessàriament complementaris.