Bon dia per tothom!
Per el que treballa, per el que no calla.
La gent que no falla, la gent que pateix.
La gent que m’aguanta, la gent que es rendeix.
Per el que plora, per el que riu,
també el que sent que vol ser viu.
Per el que diu: “tot anirà bé”
Per els feliços menjant xoriços.
♧ (at Fontdepou)

GREATEST HIT // BEST STORY EVER // CREACIÓ D'EXPECTATIVES INNECESSÀRIES

Vull explicar això tant bé com sàpiga, perquè aquesta història ha sigut un punt d’inflexió i ÉS JRASIOSA (ara ve quan no et fa puta gràcia i quedo com el cul). Serà llarg. Crec que després d’això ja no cal que escrigui res més, borraré el blog i me n’aniré a una casa a la cerdanya a pasturar vaques, en plan beatus ille locus amoenus i tal.

Fa uns anys. A una ciutat de l’àrea metropolitana. Crec.

Estava a una festa de facultat, d’aquelles que comencen a la tarda, a les 7 ja vas com una puta cuba i a la una ja ni camines. Diguéssim que jo estava exactament així. Tot passava molt ràpid, estava super tranquil·la bevent cervesa i patxaran amb els meus companys, jugant a jocs absurds perquè no trobàvem una manera més original de beure alcohol. Així que qui perdia jugant a la corrent, havia de fotre-li glop a la beguda.

El sol va anar marxant, ens vam començar a animar, i només sé que hi va haver un moment que anava molt malament. Vaig trobar els meus amics, els abraçava efusivament (sóc una persona molt poc propera, sóc una mica anti contacte humà innecessari). També vaig tenir temps de perseguir a un noi que tontejàvem (ell que no s’enterava de res, jo darrere ballant, darrere meu els meus amics sentint vergonya aliena. Així som). Estava enfilada a una mena de bloc de ferro ballant i mirant el capullo aquell. De tant en quan venia algú que coneixia, baixava d’allà, l’abraçava, tornava a pujar com si fos un puto salmó a contracorrent, els organitzadors em feien baixar, jo no baixava… i així anaven passant les hores.

Un altre punt clau de la nit va ser el moment quan el meu colega va decidir robar tiquets de dins la barra. Això va ser el punt d’inflexió. Robar tiquets=beure gratis=morir. La borratxera innocent a base de birres es va tornar agressiva, bevia vodka, ron, whisky, ginebra, el primer que em venia al cap. Va ser el moment que vam anar a buscar un entrepà i el pobre noi ens va fotre un frankfurt amb bacon patates i de tot, jo crec que amb l’esperança de que se’ns saturés alguna artèria, moríssim i deixéssim de donar pel cul. Encara recordo com devoràvem l’entrepà, estàvem FELANT l’entrepà, una passió mai vista, MAI. El problema és que crec que estudia el mateix que jo i que me’l creuo sovint, però no estic segura que sigui ell, pobre home, quina xapa li vam fotre.

Arribats a aquest punt ja no sentia la música, ni els DJs, ni els concerts, no sabia on eren els meus amics… com que m’avorria i no em servien la beguda, vaig decidir posar-m’hi jo. Vaig colar-me dins la barra i vaig començar a servir. Tinc la sensació que ho feia molt bé però potser des de l’exterior se’m veia a mi donant voltes de banda a banda i acostant-me a qui volia un cubata dient “quwwweeeeeee vosssssssssss???” “buuuuuuueno tel carreeeeeeego e k aixi t’emborratxessssssssssss”. Em començaven a cridar pel nom, everybody loved me, i jo els estimava a tots, visca.

De cop i volta va aparèixer una altra amiga per rescatar-me i fer-me fora d’allà.

Un cop tots reunits un altre cop vaig decidir que jo no volia anar amb bus. I una polla. Que no que no, que no vull anar amb bus, anem a peu. Van poder calmar-me i vam anar cap a la parada de l’autocar. PEROOOOOO vaig ser més ràpida i en un despiste dels hamijos vaig posar-me a córrer i vaig fugir. Jajajajajajajajajaja vaig fer un snooki in da beach.

Em vaig cansar de córrer als 4 segons però vaig seguir caminant. “””””””””””””””Recte”””””””””””””””””. Caminava per un carrer del bronx, pensant que estava caminant un altre carrer, sabeu? I clar jo tenia un itinerari muntat al cap: “quan arribi a la cruïlla de carrer x amb carrer z, giro a l’esquerra”. El problema és que no estava on creia que estava.

Pel camí, jo en la meva soledat, va aparèixer una colla de gent. Sempre tinc por quan la gent em parla pel carrer, però en aquell moment és que no era persona. Em queia el jersei, anava amb una samarreta tallada que se’m veia tot, el cabell per la cara. A això suma-li que no tenia bateria al telèfon.

Total que vénen aquesta penya i em comencen a parlar, no sé ni què deien, ni com es deien, ni què estudiaven ni res. Simplement que en un moment em van dir que anéssim a una sala de bingo. Bueno, doncs anem-hi. En aquell moment tenia 11 cèntims, m’agrada molt fer ostentació de la meva pobresa. Entrem i em demana el DNI l’home de l’entrada, i li dic que té un accent molt raro. Em diu que és d’Alacant. El meu jo-ultralcoholitzat es posa a cridar: UOOOOOOOOOO ALACANT!!! PEGO!! LA GOSSA SORDAAAAAAAAAAAAAAA!! QUÈ FAS AQUÍIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIII???????? La conversació no va progressar, però. Estava ocupada tornant a fer entrar el DNI dins el moneder.

Anem a jugar al puto bingo. O sigui hola, sí. Tinc 75 anys? No. Ells asseguts i jo de peu, total, no tengo dinero, pues no me siento. Era el primer cop que entrava a un lloc d’aquests i vaig flipar de la gent que hi havia. Ludopatia on fire.

En un moment concret vaig començar a notar que un dels nois mentre anava tatxant números també em tocava el cul. Però oye, no vaig dir res tampoc jajajajajajajaja estava falta de hamor. Em feia gràcia la situació i no tenia mitjans per parar-ho. Em sentia una mica com la puteta de l’home que va al casino i guanya (?). Després d’un rato de magreo del noi, que no recordo com es diu, em diu que va al lavabo, que si vinc. I jo, ÒBVIAMENT, VAIG ENTENDRE QUE ANAVA AL LAVABO. AL LAVABO, A PIXAR. I vaig pensar bueno doncs aprofito i hi vaig també. Entro al lavabo meu i veig que mira cap a fora vigilant que ningú el veiés, i entra amb mi. ????????????????????????????? WHAAAAAAAAAAAAAAT?????

Ens comencem a morrejar allà dins, li menjo la polla, i diu que vol follar. Però no té condons ni res. Així que ho vam voler provar pero no no no no no suda, no. Follar sense condó es mal i l’espai temporal/agonia màxima entre el acto i quan baixa la regla és pitjor.

Bueno total, igualment res anava bé, vam estar un rato allà però massa alcohol per les venes, no sabia ni que fotia al lavabo realment, estava rozando el coma, així que li vaig dir que prou, anem a casa i continuem.  El vaig enganyar 1) dient-li que vivia a prop (ni puta idea perquè no sabia on era) 2) dient-li que tenia condons. L’únic que volia era que algú m’acompanyés a casa.

Els altres van marxar, i el noi va entrar en còlera buscant-los, els va aconseguir trucar amb un telèfon d’algú i va fugir. Així tal qual. Sense dir adéu ni res. Gràcies.

I bueno, ja va acabant la història. Vaig seguir la meva travessia hacia la nada. Seguint recte pel carrer on era, pensant que era un altre carrer. M’explico bé, oi? Fins que després de molt de rato penso “ei, fa molta estona que camino. On sóc?”. I miro una placa de carrer. I estava molt lluny. M’havia passat com 15 carrers. Em poso a plorar. Estava molt cansada. No tenia diners, ni telèfon, ni res. No sabia quina hora era. Drama humano. Se’m comença a baixar la castanya i sóc ja conscient que se me’n va l’olla bastant. Camino en sentit contrari, esperant no tornar-me a equivocar, però ja vaig millor, arribo on tenia la bici lligada i ale jajajajaja Agraeixo que la poli no m’hagués fet una prova d’alcoholèmia aquell dia perquè hagués rebentat el puto alcoholímetre. Hagués donat 200.

Perquè m’entengueu, m’he currat una estimació del rato que vaig estar caminant. Mireu: de la facultat on era fins a casa tenia 35 minuts caminant. Doncs vaig trigar des que vaig sortir de la festa fins que vaig arribar a casa… dues hores i mitja.

Visca.

Però estic viva. Que és el que compta, no?

A mi em fa molta gràcia aquesta història. Dic que és un punt d’inflexió perquè em vaig enrollar amb un pavo que ni recordo el seu nom, crec que no ho havia fet mai, i a partir d’aquí pues así estoy hoygan. Punt d’inflexió perquè des d’aquell dia vaig dir que no tornaria a beure mai més alcohol dur, perquè vaig patir tant l’endemà… no tinc paraules per expressar-ho. També us diré que la mateixa borratxera amb Voll Damm és possible i és igual d’horrible la ressaca. I fins i tot també us diré que lo pitjor de la ressaca és, en general, viure (lliçó bàsica d’aquest post).

I ara sí que ja està.

GenCon: Day One--LARPs!

So, today I did two different Kettle of Fish LARPs. The first was ‘Wedding of the Century’ and used the 6x6 system. The second was ‘The Doom that Came of Innsmouth’ and was Cthulhu Live based. In the first game, my character had a rather defined goal. In the second, she…didn’t so much. Rather than focusing on my character’s job/etc, I focused on my family and bringing (when possible) misfortune to unbelievers. I still had trouble following (or caring about) the larger plot.

The one-page character sheets were really easy to read and understand. However, key relationships would have been very helpful to know in the second game (hello, surprise son!) as would have knowing that three factions existed within the church. Since none of us knew until after we’d established our characters, none of us paid attention to that. Also, it would have been very helpful to know who was and was not a townsperson—even just a twist tie to attach to our name badges would have worked. I still don’t pay any attention to my skills and attributes scores, but I do pay a lot of attention to special skills or items. (It is easier for me to know what those mean vs a number).

I think it would have been helpful, prior to the Cthulhu LARP, to get 10 to 15 minutes out-of-game time to meet up with people and plan tactics. That game had over 50 people, so it was a lot harder to track. For the game of only 20 people, some kind of introductions or a better idea of starting places might have been helpful, but that game worked well without.

Both games ended before their scheduled stopping times. The wedding LARP just ran out of storylines early, but the structured overarching arc happened. Some characters finished their personal goals early and, lacking a stronger connection to the central arc, had some idle time. The Cthulhu LARP didn’t seem to have a storyline or, more importantly, didn’t seem to have any sense of timing. The wedding had beats (arrival, ceremony, interruption, hasty ceremony, reception/wedding photo). If Cthulhu did, my character was too outside of them to really notice. Things happened and we working toward a deadline of sorts, but I really had no idea of how long until that would happen or any sense of what it would take to get those deadline actions kicked off. Plus, I had no clue how to fill the time until that point. Don’t get me wrong, the game was still fun. The story was just weaker.

And that, I’m learning, is what is most important to me—story. I want my character to have a well-defined goal, because that gives me something to work toward. In game one, I was posing as a wedding planner, while secretly being a thief. I kept the wedding moving and I stole a lot of stuff. In game two, I was a priestess who was waiting for something to happen? I confessed to a GM at one point that I had no idea what I should be doing. So I argued with people about the existence of Dagon and kept tabs on my family. When I felt I could contribute to the overall story of the game, I did so (and got a fellow player attacked).

I noticed that some players that really into their roles—keening insane prayers. And I realized that, in their position, I would have either never reached that point, or I would have ended up doing some quiet or even just narrating what I was doing, rather than doing it. I do act (it wouldn’t be completely fun otherwise), but I’m not an actor. As the wedding planner, I was perky and controlling. As the mother/priestess, I was easy to take offense and earnest. But I did not embody either role as deeply as the other priestess did hers.

I think, for my character sheets, I will pull more information to the top for the quick read and I may end up cutting down or out the backstories (even though, as a player, I would enjoy those), but I am definitely keeping the relationships section and I would want to start the game with introductions. I’d have to make sure Liri’s player did not use the name ‘Liri’ when introducing herself, though, since that is a surprise.

Tomorrow I am doing a Discworld LARP and (with generic tickets—of which I need to purchase more…) another Cthulhu LARP. These are run by different groups. I’m looking forward to seeing how they work.

8/23 “AniRe:Co Vol.8” @京都スワロウテイルでやったセットです
01 Aikatsu! vs Royal-T
02 Golden Time vs Danny Byrd
03 TRY UNITE! (L-Mix / C-Master) - Cartelet with Liquid Holic
04 クピドゥレビュー (KAN TAKAHIKO Remix)
05 Ren’ai Circulation (NOSLO Remix)
06 gdgd garage - ankokushinwa
07 vanillasolt(ankokushinwa remix)
08 回レ!雪月花 (Cartalet Remix)
09 ankokushinwa vs aikatsu (Nu Skool 2-step Mix)
10 Irony (NOSLO Remix)
11 divine intervention (Carpainter Remix)
12 ビードロ模様(2step remix)-fazerock
13 スモルワールドロップ(ujaku Remix)
14 Kashoku - Submerse
15 Thanatos Dong mix
16 bokuraha - nishikawacchi
17 sayu - anna
18 Never Enough - fazerock
19 Strobe Last ストロボラスト(Kasane Teto Cover/NOSLO Remix)
20 星間飛行 (charlot’s remix)
21 キミをマモリタイ - 市ヶ谷りか(花澤香菜)

Text
Photo
Quote
Link
Chat
Audio
Video